L'ESSÈNCIA DELS COLORS

Albert Alforcea

Si m’obrissin ara el cor, trobarien cent aus blanques,

 i als seus becs, poms de flors plorant gotes de rosada.

 Que després de la tempesta , ja vindrà la mar calmada,

 i una flor en mig del desert, farà nòmades les fades.

 

 La glacera es va fonent, com es vant desfent les penes,

 entre els vessants i els pics, es dibuixen mil dreceres.

 I entre els núvols ha passat, un estel fugaç de dia,

 Avui tinc la sensació, d’una injecció extra de vida.

 

 LLUM DE LLUNA  VORA AL MAR,

 ACARONANT SOMNIS D’ATZAR,

 No et llevis no, no et llevis, deixa’t portar.

 CORRUES D’ESTRELLES CAP EL CEL,

 LA NIT ET TOCA AMB EL SEU VEL,

 No ploris no, no ploris, que ets com la mel.

 

 DINS DE MI, L’ESSÈNCIA DELS COLORS,

 EM FA ANAR MÉS LLUNY, ON JO VULL I TU VOLS.

 COM EL RAÏM, TREPITJARÉ EL DOLOR,

 I FARÉ EL MILLOR VI, AMB LA MILLOR DOLÇOR.

 

 Ahir va ploure en mi, un cel gris damunt del cap,

 però avui llueix el sol, i el cel està destapat .

 He tancat amb clau les golfes on guardava la recança,

 he obert totes les finestres perque entri la tramuntana.

     

 Vull trobar una sendera, que porti a un gran espectacle,

 On neixin flors poc a poc, per poder veure el miracle.

 La natura va fruint, com totes les primaveres,

 I ja és prou clar el refrany, primavera sang altera.

 

OBRE ELS SENTITS VERS L’UNIVERS,

CADA VENTRICLE OBERT AL CEL.

No fugis no, no fugis, sigues valent.

LLENÇA EL BAGATGE SENSE POR,

EL QUE VINDRÀ SERÀ MILLOR.

No paris no, no paris, menja’t el món.