TOMEU El viatge (2)

 Albert Alforcea

Com l’esglai, que et fa el temps,

com l’estremiment dels anys,

sentir plovisquejar, sobre el teu teulat,

i saber que, el passat , és  l’últim hivern que tindràs.

Com l’espurna, brillant,

com la pluja constant,

Tomeu decidí, emprendre el camí,

que un somni a la deriva,

fa més trist I més buit, el fet de morir.

Tomeu que no s’aturava,

ni amb la boirina, ni amb bassals de fang,

nits sense aixopluc, dolors a la carn,

deixà enrera el bosc.

Esgotat jagué en una roca,

mort de set, I esbufegant pols,

sentí una veu cantant, una cançò amargant,

i al veure un mariner, l’alegria el revisqué.

I aquell bon mariner, li va fer un regal,

una esponja de mar, d’on sortia aigua a l’instant.

“Però si d’aquesta esponja hi beu algú més,

no sortirà més aigua I perdrà el seu poder”

Anavent passant els dies,

i no semblava, avançar prou,

tenia per beure, però no per menjar,

i no podia seguir…

Un cop més la providencia,

altra volta aparegué.

Una nimfa gris,

al veure’l tant trist,

es compadí d’ell, i volgué ajudar.

I aquella nimfa gris, li va fer un regal,

Un cistell de vímet, de viandes sens fi.

“Però si d’aquest cistell hi menja algú més,

no sortirà més teca, I perdrà el seu poder.”

Cançó enregistrada per el disc “L’essència dels colors”  (Ref. CDA 015, Ventilador Edicions)